Santa Mònica

El Santa Mònica és un centre interdisciplinari d’arts dedicat a impulsar la creació contemporània. El seu objectiu és servir com a plataforma de difusió de la creativitat contemporània a Catalunya i com a espai de reflexió per promoure el debat i generar idees sobre els conceptes que envolten la creació artística i la seva relació amb el públic.

El centre parteix de la premissa que la cultura no és quelcom estàtic, que no és inútil ni contemplativa, sinó que és capaç d’actuar com una eina per parlar-nos del present i des del present, per cohesionar-nos i alimentar-nos mútuament, per connectar els nostres relats amb diversos futurs apropiables i obrir-nos nous interrogants. La cultura és concebuda, a més, no com un cos que prové acabat de l’exterior, sinó com un procés en mutació constant que ens implica. Avui més que mai, totes i tots en som constructors i constructores a temps real. L’art és l’eina a l’abast que emprem diàriament, inventant nous sons i paraules, imatges estàtiques i en moviment, per investigar i experimentar noves formes culturals. L’art ens obre nous imaginaris capaços de donar-nos sentit en un món ple d’incerteses.

En aquest escenari cultural, el Santa Mònica té la voluntat d’esdevenir un espai en constant construcció de nous significats compartits. Habitat per artistes amb múltiples veus i provinents de diverses disciplines, assumeix la nova responsabilitat de generar marcs d’actuació cultural oberts a la participació.

El Santa Mònica convida periòdicament un conjunt d’artistes de diferents àmbits a treballar col·lectivament en projectes de creació. Paral·lelament, diversos gremis, grups híbrids formats per convocatòria pública, experimenten amb les mateixes infraestructures institucionals des de les seves pràctiques artístiques com a part addicional de la programació. En total, més de quaranta artistes participen cada quatre mesos en un procés de construcció compartida, agrupat sota un tema que es concreta també col·lectivament.

El claustre original del centre —una categoria arquitectònica que enllaça la creació premoderna amb la postdigital— actua així com a recurs comunitari, en el qual constructors i constructores, juntament amb els diversos gremis actius, treballen col·lectivament en exercicis d’autoria líquida. Aquests exercicis es resolen en exposicions i accions experiencials i participatives, obertes a la creativitat ciutadana a través de múltiples mediacions al centre, al carrer i a la xarxa. Les exposicions i les accions que se’n deriven, per tant, no s’anticipen com una programació preconcebuda i planificada amb antelació, sinó que s’entenen com els resultats de nombrosos processos d’investigació genuïna, en els quals l’error i la indeterminació estan sempre integrats.

Al Santa Mònica, tot el que hi passa està creuant prèviament una primera fase de recerca i experimentació subjecta a les variacions, les rectificacions i els errors propis dels processos oberts. Els resultats —exposicions, accions i les mediacions múltiples corresponents— estan enfocats a provocar, en una segona etapa, diversos processos artístics adreçats a la participació ciutadana que ens portin a obrir nous significats.

Creadors i creadores activats a diversos nivells i la mateixa ciutadania actuen connectats amb el centre en una lògica de xarxa que proporciona rols actius de concreció i de presa col·lectiva de decisions. Mitjançant aquest exercici de desjerarquia institucional, el nou Santa Mònica abraça una metodologia que fomenta fórmules diverses de participació horitzontal.