Per a Fer Poemes, No Es Beu Aigua

“Per a Fer Poemes, No Es Beu Aigua” és un projecte que es basa en la comunitat i la fortalesa de l’espai de consum com a contingència relacional. La història dels cafès, bars, etc. està lligada des de l’imaginari col·lectiu amb l’efervescència artística i cultural d’una ciutat. Des dels salons de París fins al Bar Nit i Dia en què van ser les barraques de Montjuïc als anys seixanta. Aquest espai comprèn reunió i parlament, una construcció dialèctica i emocional de les relacions entre coneguts o acabats darribar. Així ho cantava Barbara -Pour faire des poèmes, on boit pas de l’eau-, la famosa cantant francesa a la seva cançó “l’Absinthe” (1972) que dedica als poetes Arthur Rimbaud i Paul Verlaine i la seva relació amb la fada verda. A l’imaginari col·lectiu, l’alcohol està relacionat amb els artistes gairebé més que amb l’art, com ho està amb la vida.

Aquest projecte estudia directament la genealogia i la idiosincràsia de l’interior del que es concep com un bar, una taverna, un bistro o un cafè. A través d’una instal·lació formada per cadires, taules, tiradors i botelles, s’articula una ficció expositiva amb l’objectiu de convertir-lo en un indret d’interacció artística. Com si es tractés d’una mena de lloc de trobada expositiva, des de la ficció dramàtica del bar, es convidaran diversos artistes del context local a donar vida a l’espai com a cossos transitants dins aquesta escena gairebé teatral. Un lloc on s’hi afegeixen discursos, com s’intercanvien paraules en una xerrada al voltant d’una taula rodona de marbre.