Loh te linvel

S’encinta el terra i amb el primer ajupir es fa formal ja l’impuls, es coordina la fatiga, fent més evident el consum del cos en una estructura predeterminada. A terra de nou, aquesta vegada des del posar, lliscar, escórrer o trepitjar; com flexa un turmell, gira el braç, pressiona la mà, es doblega l’esquena. Han quedat segrestats una sèrie de materials. Una frenada interromp el recorregut quotidià. Parada en sec i descompressió; loh et linvel des de la potència del que podria no arribar a ser. En relacionar materials, formes i processos, mitjançant escales sense conversió directa, aquestes escultures sostenen manifestacions desestructurades de desig.