Si jo sóc el cadàver, ha d’haver-hi una arma

No hi ha cos en el sentit estricte, però hi ha indicis suficients per afirmar que alguna cosa ha passat, que certes imatges han reorganitzat silenciosament la manera de mirar i, amb això, la forma de desitjar. La pantalla no és un límit, sinó un portal: un llindar de sobreexposició on l’impacte no colpeja, sinó que s’adhereix. Potser ens trobem davant d’un tipus d’arma difícil d’identificar, precisament perquè compleix tots els requisits per ser desitjada.

Tornar a les imatges que van marcar la infància no respon a la nostàlgia, sinó a la necessitat d’anar a l’origen, d’observar de prop aquelles primeres formes que van capturar l’atenció. En traslladar-les al pla físic, el gest canvia: allò que abans només es veia a través del vidre ara es pot tocar. Els objectes guanyen pes, ocupen espai, ofereixen resistència.

Podrien fins i tot fer mal de manera literal —obrir una ferida, deixar una marca— i aleshores la seva condició perillosa es faria evident. El resultat és un conjunt d’objectes que, malgrat la seva aparença amable i recognoscible, funcionen com a vestigis d’una relació més complexa amb la imatge: una escena sense cos on allò que atrau és justament allò que costa deixar de mirar.