Hina Vagina (Palau-solità i Plegamans, 1994) és el nom artístic de Judit Chulià Orduña, artista híbrida que articula la seva pràctica des d’una concepció del cos com a espai de resistència, desgast i transformació. El seu treball s’inscriu en un camp expandit que comprèn la pintura, la performance, la instal·lació i el vídeo, mitjançant els quals examina les friccions entre intimitat i exposició, precarietat laboral i esgotament estructural, així com els processos d’inscripció d’aquestes dinàmiques en els cossos contemporanis.
La seva recerca situa la fragilitat i el cansament com a categories estètiques i polítiques, entenent-les no només com a afectes individuals sinó com a règims materials i simbòlics. La precarietat hi apareix com una força que excedeix l’economia per infiltrar-se en la pell, en el gest i en el llenguatge. En aquest marc, la seva obra proposa una escletxa entre espiritualitat i quotidianitat: una persistència del místic travessada pel capital i tensionada per les contradiccions del present.
L’adopció del nom “Hina”, en referència a la deessa lunar de la mitologia polinèsia, és assumida des d’una posició autocrítica que incorpora la problemàtica de l’apropiació cultural com a eix conceptual. Aquesta consciència no opera com a justificació, sinó com a lloc d’enunciació: habitar la contradicció, problematitzar les herències colonials dels imaginaris i analitzar com les lògiques d’invasió persisteixen en els desitjos i en les formes de representació.
Actualment cursa el Grau en Arts a la Universitat Oberta de Catalunya i ha ampliat la seva formació en l’àmbit de la performance i l’art autobiogràfic, amb experiències com workshops amb Abel Azcona i participacions al Territori Ibiza Performance Art Festival. La seva obra s’ha presentat en festivals, residències i exposicions col·lectives en contextos estatals i internacionals, en espais com La Virreina, Casa Velázquez, Centre d’Arts Santa Mònica, TPK Art i Pensament Contemporani, el Museo Neomudéjar o Roca Umbert Fàbrica de les Arts, entre d’altres, consolidant una trajectòria emergent centrada en el cos com a dispositiu crític.
