L’obra d’Alba García i Allué (1997, Barcelona) sorgeix com a resposta a la necessitat contemporània de donar un nou sentit a l’estar-en-el-món. Partint de la idea que la crisi ambiental és en gran part un problema cultural, explora els límits físics del cos marcats pel discurs i les narracions que identifiquen la diferència i l’alteritat. En la seva producció artística, Alba desafia la noció clàssica occidental del jo i busca reubicar-la a través de la narració, l’experimentació material i la performance. Diverses instal·lacions visuals i sonores formalitzen la seva recerca, en què els cossos es mostren com a vulnerables, plurals, mutables, interconnectats i dependents dels altres, en contrast amb la imatge jeràrquica de l’ésser humà com a mesura estàndard de tota la resta. En la seva obra, el cos actua com un mitjà, un lloc de trobada, un nexe, un vehicle d’experiència, un hàbitat, un orador, un creador de mons i una ficció.
